La batalla d'Almenar (1710)
La batalla d’Almenar suposa la victòria de les tropes aliades a Almenar enfront de les borbòniques, dintre del marc de la Guerra de Successió (1701-1714).
Va ser un enfrontament breu però molt dur, de tan sols unes dues hores de durada en la tarda calorosa del dia 27 de juliol de l’any 1710. Hi van ser presents els dos reis pretendents a la corona espanyola després de la mort sense descendència del darrer rei Carles II d’Habsburg. Es tractava de Carles III d’Austria i de Felip V d’Anjou, al costat de molts nobles i alts comandaments militars dels països implicats en la guerra. En el combat d’Almenar hi xifrem entorn dels 30000 combatents entre soldats rasos i genets, essent superiors els del sector borbònic sobre el dels aliats o austriacistes.
L’escenari de la batalla fou el pla del Sessalt, del qual n’havia pres possessió des de mig matí l’exèrcit aliat comandat pel general anglès Stanhope, després de travessar el riu d’Alfarràs, provinent de la zona de Balaguer. Els borbònics, dirigits pel marquès de Villadarias, que s’atansaven pujant des de Lleida en direcció nord cap a Alfarràs, es van trobar amb la sorpresa que Stanhope havia pres la posició superior del pla del Sessalt d’Almenar, a la seva esquerra. Cal dir que l’exèrcit de Felip V situat en un pla inferior no tenia prou visió per divisar clarament la posició de l’enemic, i a més li venia el sol de cara. En canvi, l’exèrcit de Carles d’Àustria podia observar a distancia l’apropament de la tropa enemiga.
L’enfrontament, dominat per la cavalleria, començà quan serien pròximament les 6 de la tarda. Va ser un xoc cos a cos dels dos bàndols. L’estratègia fou la imposada pel sector aliat, a càrrec del britànic duc de Malbodrough. Consistia en una càrrega ràpida al trot lent dels cavalls, fent predominar l’ús del sabre per part dels genets per sobre de les carrabines, pistoles i fusells (al camp de batalla s’han trobat bales de plom rodones que oscil·len entre els 1, 5 i 2 cm de diàmetre).
La majoria de les baixes fou en la retirada de la cavalleria borbònica, en l’escarpat desnivell que hi ha entre l’altiplà del Sessalt i la Plana, i durant la persecució als vençuts quan fugien en direcció a Lleida. La nit va ser un factor que va jugar a favor de l’exèrcit borbònic. El rei Felip V, en la retirada, va caure amb el seu cavall a la segla de Pinyana, i si no hagués estat pel suport de la seva escorta l’haguessin fet presoner. El nombre dels morts seria entorn dels 400 entre els dos exèrcits. En les actes parroquials dl’Almenar, només trobem inscrita la defunció de Don Francesc d’Agulló, marquès de Gironella, del bàndol borbònic, el dia 29 de juliol, mort per moltes ferides, sepultat a dins l’església, tal com es feia amb les persones de relleu social. Al bàndol aliat hi havia holandesos, anglesos i austríacs, de religió protestant , que no podien ser enterrats en un cementiri catòlic. Ignorem quin seria el destí d’aquests i altres combatents morts en la batalla d’Almenar. S’ha suggerit el costum de sepultar els cossos en alguna fossa comuna propera al camp de batalla.
És evident que, simultàniament al xoc armat hi degué haver repercussions en la població civil. El campament de l’exèrcit aliat va ser present al terme entre els dies 27 i 31 de juliol, i després van marxar a la direcció a Montsó. Les tropes necessitaven cereals i bestiar, entre altres vitualles per subsistir, i practicaven el pillatge. És de preveure que en una conjuntura que ja era de guerra, agreujaria la situació d’Almenar. Els documents parroquials de l’any 1710 expliquen que pel motiu de la guerra havia desertat molta gent de la vila. La batalla d’Almenar és, doncs, un exemple interessant de la connexió dels fets generals amb la història local.
Accions del document
