La Paeria d'Almenar

Al llarg dels segles XIII, XIV i XV es va anar forjant el poder municipal de Catalunya. La universitat incorporava el conjunt dels caps de casa i el consell general representava l’òrgan restringit de govern per gestionar el dia a dia del poder local, mitjançant els consellers. A Almenar, durant el segle XIV, es convocaven reunions  obertes dels veïns a la plaça, al costat de l’església, per a decidir els temes més trascendents per la vila.

Els màxims representants o consellers, podien rebre altres noms diferents segons els indrets, com cònsol, síndic o jurat. A les terres de Lleida aquest càrrec l’exercien els paers, motiu pel qual és lògic pensar que l’organisme dirigit pels paers passés a nomenar-se la paeria. El nom de Paer ve del llatí paciarii, que vol dir home de pau o de consens. Tal com va documentar Francesc Martí, el primer Paer que trobem mencionat fou Dalmau Alaric, l’any 1329:

“… el discret Dalmau Alaric paer de la vila d’Almenar, i síndic de la universitat dels homes del mateix lloc, amb document redactat per Salvador Flande notari del dit lloc…” (text traduït).

Almenar comptava amb dos paers. Un elegit per la mà major, composada per la petita noblesa, comerciants més destacats i professions de prestigi social, i un altre per la mà menor, és a dir, la gent d’oficis i la pagesia. També hi havia el batlle, representant del rei o del senyor, sense responsabilitat municipal, i el motassaf, encarregat de la verificació dels pesos i les mesures. A la resta dels components dels consell general se’ls hi donava el tratament de prohoms.

La Paeria o Consell general d’Almenar, entre els segles XIV i XVI,  va obtenir franqueses importants dels governants, com la fira de l’any 1306, l’emissió de moneda local o d’exempció de tributs relacionats amb el comerç. No obstant,  hi ha dos fets històrics de llarga durada que el cohesionen com a municipi, tant en l’àmbit intern com de cara a l’exterior. Un d’ells n’és la voluntat de defensar els drets sobre la sèquia de Pinyana dintre del seu terme, i l’altre, la necessitat de desprendre’s del domini dels senyors jurisdiccionals, els Carcassona-Icart.

Precisament, un cop aconseguida l’emancipació respecte dels senyors i retornat al domini reial, l’any 1582, el poble d’Almenar se sent fort per demanar al rei  Felip II la consolidació i la posta al dia de la primera institució municipal, a més de requerir-li altres concessions:

“… suplica a Vostra Magestat sia servit concedir que en dita vila y haja trenta persones per al Consell general y que en la electió se guarde la forma y orde següent. És a saber: que los dos paers que se trobaran en los càrrecs lo dia de la concessió de aquest privilegi y los immediatament passats, elegesquen deu prohòmens, los quals amb los dits paers que se trobaran en los càrrecs fassen electió de persones a cumpliment de les trenta que han de fer per al Consell general, lo qual Consell general a més veus pugue fer y determinar totes y qualslevol coses  tocants a la dita universitat…”.

Així doncs, Almenar consolidava oficialment el govern municipal, sota la presidència dels paers o Paeria. No era un fet diferencial que signifiqués superioritat respecte dels altres municipis del país, canviava només la denominació. Els dos paers s’elegirien anualment per insaculació entre els membres del Consell de trenta, extrets a l’atzar de dues bosses, on a cada una hi havia escrits en uns redolins, respectivament, els noms dels prohoms de la mà major i els de la menor. Pel que fa al batlle i al mostassaf, mantenien la seua funció dintre de la Paeria.

Esdevenir municipi reial però, va tenir un cost econòmic considerable per Almenar, i de retop, uns beneficis directes per la corona. La gestió dels béns del rei pel propi municipi es valoraria uns anys més tard en 600 lliures anuals a perpetuïtat, que calia fer efectives al rei, una xifra de diners considerablement elevada.

En els documents posteriors constaten l’aplicació del privilegi de l’any 1582, amb els dos paers i els altres membres del Consell general de trenta prohoms. Era  el  govern dels paers o Paeria, que tindria la seua vigència fins el final de la Guerra de Successió (1702-1714) i els decrets de Nova planta dels anys 1716 i 1718.

A partir de llavors, s’implantaria el sistema dels ajuntaments, propi de la Corona de Castella, amb el batlle i cinc regidors que li pertanyien en proporció al número d’habitants. Després de les  corts  de Cadis (1812) es van instaurar els alcaldes.

Autor: Josep Forns i Bardají